Habitualment desd’aquest escrit acostumo a desitjar unes bones festes,però aquesta vegada em costa molt dir-ho, encara que us ho desitgi igualment. Sempre és dur quan ens deixa qualsevol persona, però encara ho és molt més quan ho fa un amic, i enTomàs ho era, no sols meu sinó de tothom. El seu esperit d’aportació personal a la comunitat en molts àmbits socials de Montcada i Reixac, li va obrir amistats per arreu on passava. No és aquí moment ni lloc per glosar el seu historial associatiu ja que altres ho han fet, encara que ho han fet, i amb les millors intencions, oblidant el que va ser el seu amor platònic dels darrers vint-i-cinc anys, la “Marxa a peu de Montcada a Montserrat”. Aquest delit per la Marxa, el va fer fer-se soci d’El Cim, ell que no pujava a cap muntanya si no era en cotxe, i no es va limitar a això sinó que va entrar a la Junta Directiva i va acceptar les tasques que se li encomanaven amb una total dedicació. La seva dedicació a la Marxa, a Montserrat que deia ell,és va iniciar a la primera pujada, el primer any, essent el responsable de les inscripcions, va seguir l’any següent exercint tasques de control i assistència en carretera, i va continuar fins a aquest any com a responsable de la coordinació dels serveis de control, assistència i avituallament, apart de la seva implicació prèvia en la preparació iorganització que s’inicia quatre mesos abans. Per als que hem anat caminant durant aquests vint-i-cinc anys, i molt especialment per als components de l’organització, era una garantia, una tranquil·litat, una seguretat total, saber que en Tomàs ho tenia tot controlat des de l’exterior.Sabíem que no ens teníem que preocupar absolutament de res. Ell ho resolia tot. Aquest any 2010 celebrem la XXVI edició de la Marxa, que coincideix amb el Centenari de La Salle i amb els vint-i-cinc anys justos d’aquella primera edició. En Tomàs ja hi estava treballant en ella des de fa temps però malauradament no ens podrà ajudar més, al menys de forma física, però espero que el seu esperit de companyonia i la seva dedicació ens segueixi acompanyant i ajudant desd’allà on estigui, perquè del que si que estem segurs és de que sempre estarà amb nosaltres, i el seguirem veient, al local omplint els sobres amb els programes, el dia de la marxa amb l’armilla reflectant groga donant instruccions als controladors i adreçant als “marxaires” cap on ens tenim que dirigir. El tornarem a sentir donant ànims a la gent, sempre amb aquell somriure als llavis. Ningú, dons, ha recordat la vinculació d’enTomàs amb la “seva” Marxa, o Montserrat, però nosaltres si, perquè l’hem viscut amb ell, perquè vint-i-cinc anys de feina conjunta marquen molt i ens ha permès saber de primera ma l’important que era, és, per a ell. La Marxa, o Montserrat, era important per en Tomàs, i enTomàs era, i és, important per a El Cim, per a la Marxa a peu a Montserrat i per tots nosaltres. Tomàs! Amb tots nosaltres, segueix “tot fent camí”.
